Els Jocs de París 2024 han estat l’última oportunitat per gaudir de les genialitats a la pista de Mikka Hansen. El danès ha deixat la pràctica esportiva d’alt nivell i ho ha fet sense fer-ne gaires escarafalls -no com altres esportistes d’elit que ho anuncien a ‘’bombo i plateret’’ per les xarxes socials-. Hansen marxa, bàsicament, perquè vol tenir més temps per ell i per gaudir-lo amb la seva família. Se’n va, doncs, un altre poeta.

Els dies 4, 5 i 6 de gener d’enguany va tenir lloc a Granollers (Vallès Oriental), el TIE, un torneig internacional d’handbol que va comptar amb la participació de les seleccions nacionals de Polònia, Sèrbia, Eslovàquia i els veïns espanyols. Tot plegat va servir per fer els últims preparatius de cara a l’Europeu que es disputa entre el 10 i el 28 d’aquest mes a Alemanya. Els de Cathandbol hi vam treure el cap i us ho expliquem.

De l’1 al 19 de desembre de l’any que acaba, algunes ciutats dels països catalans (Granollers, Castelló, Llíria i Torrevella) han acollit el 25è Mundial d’handbol femení de la IHF.

Al setè cercle de l’infern de Dante hi conviuen els homes que durant la seva vida han estat violents i temibles; bèsties enfurismades que han destrossat l’entorn i han fet mal. És evident que el poeta parla dels pivots de l’handbol. Homes i dones salvatges i tossudes, braus devastadors que es revolten enmig de la tenebra i que intenten trobar espais de llum per fer-hi passar el braç i, així, envestir el porter amb els ulls plens de sang i la força del llamp.

Les frases malsonants i els insults que l'americà G. Patton dirigia a les seves tropes són antològiques segons els historiadors militars de la II Guerra Mundial. Paraulotes, crits, vexacions i humiliacions vàries eren el pa de cada dia entre les tropes de la mítica 101 divisió aerotransportada.

‘’L’handbol comença a la porteria i acaba a l’extrem’’ és una de les frases que tot jugador ha escoltat manta vegades durant un entrenament o una xerrada prepartit.

A Miquel Llobet, un dels homes més savis del balonmano ibèric (i, també, el meu pare) sempre li he sentit dir una frase profètica: “Per ser porter has d’estar una mica boig”. I, amb això, li dono la raó. Posar-te davant de bèsties que llencen míssils des de sis metres és sinònim de no tocar ni quarts ni hores, segur. A més, haver d’aguantar que vulguin fer-te alguna rosca o passar-te la pilota arran de cap, és una humiliació que hom només suporta si té els suficients pebrots. Avui, doncs, parlo dels porters. Aquells que ens van fer patir, plorar i somiar.

Ivano Balic era Déu. Un déu de cabells llargs, mirada sorneguera i barba de tres dies. Un déu macarra, gamberrot i rialler... Era James Dean a ''Rebel Without a Cause'' o Dennis Hooper a ''Easy Rider''... Ritme i creativitat. Rock'n'roll a la pista. Allò que sempre hauria de guiar la nostra vida.

Tots els esports van lligats a unes litúrgies. Maneres de fer i actuar davant la vida. Idees, simbologies. 

En resum: no m’agrada l’handbol platja. (Disculpeu les molèsties o no).

L’ombra allargada dels dos clubs punters de l’handbol català, tant per història com per títols, no pot amagar la bona feina de tants altres arreu del país. Entitats lligades als pobles que representen i que, amb molt d’esforç, han aconseguit fites històriques remarcables. Avui parlem dels altres de l’handbol català. Per Pau Llobet.