5 coses que ens deixa el Mundial d’handbol femení
- Escrit per Pau Llobet
De l’1 al 19 de desembre de l’any que acaba, algunes ciutats dels països catalans (Granollers, Castelló, Llíria i Torrevella) han acollit el 25è Mundial d’handbol femení de la IHF.
Article d'opinió de Pau Llobet
Una cita que ha comptat amb les millors jugadores del moment i que ha deixat imatges inesborrables en la memòria dels i les aficionades. S’ha vist un handbol de qualitat i creatiu, un handbol que permet tornar a somiar. Tot i la pandèmia i les dificultats logístiques i organitzatives evidents; gràcies als voluntaris i voluntàries l’esdeveniment ha estat un èxit i ha servit per, un cop més, posar de manifest que la llenca de terra mediterrània que va de Montpeller a Alacant (allò que un dia va ser el regne del rei Jaume I i la seva esposa, Violant d’Hongria) és un lloc tel·lúric per a l’esport dels 7 metres. Una autèntica Euroregió mediterrània que faríem bé de potenciar.
Nora Mork, santificat sigui el teu nom...
La Maradona de l’handbol actual. Algú que crea màgia i sorprèn. En un món previsible, automàtic, tecnològic i d’algoritmes constants, Nora Mork aporta frescor i ràbia, el punt llatí de mambo i rumba en mans d’una descendent dels viquings. Mork recupera, així, la vella tradició de l’anarquisme i es vanta de fer un handbol ràpid i elèctric. Un handbol veloç de finta constant. No és, doncs, aquell handbol de força i contundència que temps enrere feien els seus companys nòrdics: islandesos i suecs, sobretot. Aquest és un handbol de moviment perenne. Un handbol felí.
Perquè Nora Mork córre i córre molt. I així, no renuncia mai al contraatac. Mai, mai, mai. Cosa que acompanya amb un tir de punteria diabòlica, tal com feia Liudmila Pavlitxenko al cap i al cor de qualsevol soldat nazi. Mork, doncs, és una franctiradora salvatge, també des del punt de penal, amb un xut enverinat que qüestiona la llei de la gravetat.
Per altra banda, a Mork l’acompanya un batalló d’infanteria: la velocitat de Noruega (similar a la francesa, per cert) porta l’handbol a una altra dimensió. En aquell univers físic on l’error et condemna, on la precisió de la passada és el sant grial del joc i on cada moviment corporal compta per encarar porteria per obtenir l’avantatge espacial suficient per llençar amb possibilitats d’èxit.
Nora Mork i la seva Noruega són l’evidència que la lentitud mata, que la falta d’energia i vitalitat condemnen al fracàs qualsevol aventura humana. La rapidesa sensata és poètica -no per la velocitat en si- sinó per la capacitat d’eixamplar el terreny de joc i aprofitar racons que permeten mil possibilitats de canvi de joc diversos: de lateral dret a extrem esquerre o d’extrem a pivot i, així, successivament. Canvis sorpresius. Una manera de jugar que agraeix l’espectador atent i enamorat d’aquest esport. Perquè del que es tracta és de córrer amb seny, amb rigor i amb mètode. Córrer per arribar a port de forma ordenada. Es tracta de moure la pilota amb la sàvia rapidesa dels qui viuen i veuen el futur mil·lèsimes de segons abans que la resta de mortals. Nora Mork, back to the future.
França, la Grandeur de l’handbol actual
Les jugadores franceses són atletes. Amazones de Joana d’Arc. Esportistes d’un nivell avançat que viuen, física i espiritualment, per l’handbol. Sense ser les més altes ni les més fortes, l’equip francès ha demostrat una capacitat aeròbica absoluta. Ha executat un handbol industrial, d’enginyeria pura. Un handbol constant, martellejant, sincopat.
França és el paradís de l’handbol perquè, senzillament, lloa aquest esport. Les citoyenne dediquen cants, salms i oracions; el cuiden i el santifiquen. França prepara els seus esportistes com si fossin exèrcits que han de defensar l’honor de la pàtria, la Grandeur, a tots els pavellons del món. Els inculquen els valors republicans com a senyal inequívoc de que no defalliran mai. I així, construeixen equips potents i psicològicament implacables. Equips que juguen amb un model de joc après de memòria, que no renuncia mai a res, que és conseqüent i que falla poc, poquíssim.
Només l’exigència de sacrifici noruega i la capacitat de reacció metòdica de les nòrdiques a la Final –fent possible el miracle de remuntar un resultat de 10 a 16 en contra a final de la primera part– va aturar la força gala. Però elles sempre tornen i, a la propera cita internacional, segur que reviscolaran per a demostrar el mateix estil de joc, la mateixa passió i la mateixa força que anul·la les rivals amb rapidesa i una pivot, Pauletta Foppa, que segueix sent la millor en la seva posició.
Per altra banda, no em puc estar de dir que el país veí, França, és, sens dubte, la terra promesa a la que tot aficionat de l’handbol ha de peregrinar algun dia de la seva vida. Perquè, a part de bon handbol, tenen una premsa esportiva que dóna suport i acompanya a aquest esport de forma molt digne. L’exemple del diari L’Équipe, el qual ha dedicat a les Bleues grans fotografies de portada durant el campionat, deixant en segon pla qualsevol estirabot de Messi o Neymar al PSG, contrasta amb el cas omís que la premsa esportiva catalana i espanyola han fet. Vive La France, doncs.
Sandra Toft i Althea Reinhardt, guardianes del tresor danès
Recordin aquests noms: Sandra Toft i Althea Reinhardt. I recordin, també, aquests percentatges: davant d’Alemanya, Reinhardt, va fer 23 aturades amb un 63% d’encert. Toft, per la seva banda, arribava al Mundial amb una estadística del 45 % d’efectivitat en aturades per partit. Si vostès tinguessin aquestes estadístiques d’encert jugant a la loteria ja faria temps que serien rics.
Els hi faré una confessió: jo volia que guanyés l’or la selecció danesa. M’ha semblat un equip seriós, compacte i resilient. M’ha agradat molt. Per joc seriós em refereixo a ser ordenades i contundents en la defensa (sobretot entre 3er i 2on), buscar constantment el pivot (han estat remarcables les passades de Jorgensen i d’Anne Mette Hansen cap a Iversen) tot llegint-ne els moviments i, també, saber aprofitar els extrems. Dinamarca ha intentat fer-ho i se n’ha sortit prou bé. Li ha faltat llançament exterior, potser. Però l’estil que ha donat al seu handbol ha estat radiant.
I, a més, ha adobat el joc amb una solvència molt contrastada sota pals com els deia. Toft i Reinhardt demostren coordinació i velocitat de reflexos. Segueixen el joc amb la metodologia científica del suec Tomas Svensson o del qui va ser entrenador de porteres a la selecció espanyola, Vicente Álamo. En resum: tenen la capacitat de llegir molt bé els tirs de les rivals i perceben el perill, es posicionen i miren de tapar tots els angles possibles.
Itana Grbic, la polivalència tècnica de les extrems que es reconverteixen en centrals
La meva debilitat per l’handbol balcànic em fa citar, com a un descobriment interessant, a la central (una extrem reconvertida) de Montenegro: Itana Grbic. Com a conjunt Montenegro ha fet un Mundial desastrós amb només una victòria sobre Angola, però. S’esperava molt més d’aquest equip balcànic, el qual és proper geogràficament als països que més bé cuiden l’handbol femení actual: Hungria i Romania. Per això ha sobtat el seu baix nivell.
Amb tot, Grbic, ha estat el contrallum d’un equip mediocre. Ràpida, àgil i amb una visió de joc meravellosa que buscava (i trobava) la pivot en moltes ocasions. Una agilitat que aprofitava per a fer fintes a punt fort elèctriques que, desgraciadament, no acabaven amb un percentatge d’efectivitat en el tir prou bo. Grbic és una joia en brut i planteja un handbol de lluita constant. Amb la ràbia bullint-li a la sang, pels molts errors que l’equip cometia, em recordava la vella efígie d’un Vujovic (montenegrí com ella) tens i calculador que, en els moments claus, prenia la responsabilitat del tir i es posava l’equip a l’esquena.
I no em vull oblidar, tampoc, que Montenegro ha estat un dels pocs equips del Mundial femení dirigit per una entrenadora: Bojana Popovic. L’avenç de l’esport femení és un fet i cal celebrar-ho, però a les banquetes i als àmbits directius (i de gestió) dels clubs i federacions hi segueixen faltant dones. La presència de massa homes als llocs d’honor de la llotja del Palau durant el campionat feia esgarrifar i era vergonyós. Cal seguir batallant en aquesta direcció, doncs. La igualtat és lluny, encara.
Granollers, ciutat sagrada de l’handbol
La vila vallesana ha tornat a demostrar que és un temple de l’handbol. Una ciutat sagrada d’aquest esport com ho són Londres pel tenis, París pel ciclisme o Terrassa per l’hoquei herba. Granollers és terra de camins, mercats i corals. Però, també, terra d’handbol. És ben curiós que, una urbs de poc més de 60.000 habitants, situada ben a prop d’una metròpoli europea com Barcelona, hagi trobat en l’handbol la manera de destacar-se. Pocs llocs al món poden dir, amb orgull, que han estat seu Olímpica a 1992, seu d’un Mundial masculí a 2013 i, enguany, seu del Mundial femení. Un èxit sense precedents, sens dubte, que serveix per fer arribar el nom de la ciutat a llocs del món on l’handbol és l’esport referent. En aquest sentit, és estrany que un ciutadà suec, noruec, danès, hongarès, polonès o croat no conegui la ciutat del Congost. Allà on hi ha equips d’handbol punters, hi ha coneixement de la ciutat vallesana.
Amb tot, potser caldria treure’n més partit d’això. Caldria fer una reflexió més estratègica del que l’handbol representa (i podria representar) per la ciutat. Mirar d’entendre què aporta aquest esport i com fer-lo més atractiu per un públic que, no ens enganyem, ha costat que omplís les grades del Palau d’Esports per, entre d’altres, una mala planificació del repartiment i el preu de les entrades.
I un apunt final...
Espanya, las Guerreras i aquella sensació de supèrbia que a vegades acompanya l’esport hispànic
La selecció espanyola no ha fet un mal Mundial. Ha lluitat i ha sabut patir quan calia. A la fase de classificació va fer bona feina i va demostrar força, habilitat i un joc atractiu. Res a dir, doncs. A més, els percentatges d’aturades van ser els adequats gràcies a una Merche Castellanos molt correcte sota pals. Durant tot el torneig, però, l’ambient triomfal no ha ajudat a les espanyoles. La sensació, excessivament eufòrica dels mitjans amics i l’efervescència nacionalista implícita amb què la Federació ha plantejat els partits de la seva selecció, han jugat una mala passada. S’ha tendit a menysvalorar a les rivals i a plantejar que, enguany, l’or era quasi una exigència.
Amb tot, quan va arribar el moment clau, Noruega, França i Dinamarca van demostrar que tenien la capacitat de jugar a un nivell superior. Les espanyoles van evidenciar, llavors, que els hi mancava alguna cosa. En definitiva, a l’esport d’elit acostumen a ser petits factors els que poden desencadenar el resultat final d’un partit, i això és el que li ha passat a Espanya en aquest Mundial. Sense fer un mal joc s’ha vist com la successió d’errades o imprecisions en moments puntuals servia perquè el rival prengués distàncies impossible de revertir. Arribar a les semifinals del Mundial no és pas mal resultat, i exemplifica el fet que l’handbol femení espanyol ha fet i fa bona feina, però, la supèrbia de jugar a casa, la repetició d’un rumor que deia que la final seria entre França i Espanya i, si em permeten l’atreviment, el sobrenom de las Guerreras –el qual, tot sigui dit, és un substantiu massa incòmode a casa nostra per la simbologia bèl·lica que imposa– no han ajudat a fer la feina constant, humilíssima, silenciosa i persistent que cal per arribar a conquerir medalles i trofeus.
Alhora, deixo per escrit la següent reflexió: més enllà de la Kaba Gassama i Eli Cesáreo, els i les aficionades catalanes (i granollerines) hem tingut pocs incentius per veure el combinat espanyol (més enllà del sentiment d’identitat nacional que cadascú tingui). La tria d’unes o altres jugadores sempre és una opció complexa i molt subjectiva que depèn de l’entrenador, però, en aquest cas, alguns hem trobat a faltar noms que haguessin aportat, segurament, més frescor a la pista. En cito dues de present granollerí: Ona Vegué i Martina Capdevila, les quals per qualitat i tarannà haguessin pogut formar part del equip hispànic aportant rapidesa i ràbia a la pista. Potser, així, alguns haguéssim aplaudit, només, per un xic d’orgull local.
Pau Llobet
Pau Llobet i Roura: pare d'en Jan i en Nil, sociòleg i exjugador de balonmano al BM Granollers, Handbol La Garriga i Handbol Palautordera.
Website: twitter.com/Pau_Llobet
