Les 7 lliçons de vida que vam aprendre d'Ivano Balic

1. Lluitar contra els monstres.

Si escrius a Google ''Balic-Karabatic'' t'hi apareix una foto memorable. Croàcia contra França al Mundial de 2009. Balic finta a punt fort i supera el seu defensor, Karabatic, per desestabilitzar-lo li fum un cop al pit. Balic no pot llençar. Es gira i s'hi encara. El moment és capturat per tots els fotògrafs.

Es queden a tocar del nas mentre el croat el sermoneja i el francès li aguanta els insults. Tota l'energia de l'univers es concentra en aquell instant. Per coses menors s'han originat guerres salvatges. Dos homes amb sang balcànica es miren desafiants. Balic representa en aquesta escena el romanticisme i les forces del bé. Karabatic és l'infern i el submón. Balic ens recorda, doncs, que el bé sempre ha de plantar cara als monstres. Perquè Satanàs i el mal (caracteritzats per coses com el pàdel, el swing, els Muffins o l'insuls Karabatic) sempre poden aparèixer i enfosquir-nos el destí. Plantar cara a la maldat. Donec perficiam.

2. Balic i Richardson. Elogi de la rialla.

Els bons sempre guanyen i, sobretot, riuen. L'home alegre és sempre millor que el que està emmurriat o té l'ànima fosca. L'optimista viu i deixa viure. El pessimista es fa banquer o juga a bàsquet. Un jugador d'handbol rialler és propietari d'un missatge celestial, és Wagner dirigint les Valquíries. Jackson Richardson i Ivano Balic compartien una manera de jugar: rapidesa, moviments gràcils, tècnica infinita. I somreien, sempre. Quan ells tenien la pilota el món era un lloc millor, el cel era blau i a la TV no hi feien la merda aquesta del ''First Dates''. Eren líders que albiraven un futur millor (vull dir gent d'esquerres, cultes i socialdemòcrates, en definitiva). L'estela que els unia, també, a Ljubomir Vranjes, l'altre sorneguer. Guanyar amb la consciència d'haver fet bé les coses. Emma Goldman va dir allò de ''Si no puc ballar la teva revolució no m'interessa'', Balic i Richardson deien ''si no podem ser feliços jugant a handbol, aquest esport serà tan avorrit com l'hoquei''.

3. Balic i Vujovic. Honors i respecte als vells guerrers.

Ivano Balic és hereu d'una llarga nissaga de soldats balcànics que tenien la missió de fer-nos gaudir de valent veient com ells lluitaven a la pista. El croat representa l'essència d'un handbol dinàmic i sorpresiu que Veselin Vujovic va ajudar a fer néixer. Mentre el món es debatia entre americans o russos, i el Mariscal Tito intentava cosir tensions nacionals a l'antiga Iugoslàvia, Vujovic despertava l'handbol del seu son letàrgic i, anys més tard, Balic n'agafava el relleu per a seguir meravellant.

Tantes disputes, guerres i sang vessada no amagaven el talent. Ressorgia en una terra castigada però que ungeix els seus fills amb les delícies d'aquest esport. Balic honra els vells guerrers com Vujovic en una necessària reivindicació del seu esforç. Ret culte als que obriren el camí per a fer un món millor i un handbol més creatiu. Com els vells Sioux eren escoltats al voltant del foc pels aguerrits joves soldats que, a trenc d'alba, combatrien el 7è de cavalleria, només, amb els seus arcs. ''El guerrer no és aquell que lluita (...) la seva tasca és cuidar dels ancians (...)'' Tatanka Iyotanka, cap dels sioux. Popularment conegut en castellà com a ''Toro Sentado''.

4. Passades, assistències: Solidaritat.

Balic era sinònim de passades magistrals, úniques. A part de la vivacitat dels seus moviments, els seus ulls felins retrataven l'espai a velocitat extrema. Fixava un punt i passava la pilota al lloc precís; amb esquadra i cartabó. El pivot la recollia i ''patapam'' gol. La passada als esports d'equip segueix sent l'essència de la solidaritat. Desprendre's d'allò més preuat i regalar-ho al company/a perquè s'emporti el triomf del gol. La diferència entre els genis i els jugadors normalets és saber passar. Per entendre'ns: Messi en sap, Cristiano Ronaldo és imbècil i egoista. S'entén la metàfora? Si la solidaritat és la tendresa dels pobles, Ivano Balic era la tendresa de l'handbol.

5. Reconèixer l'error. Assumir-lo. No rendir-se.

Anem a Youtube. Atlètic de Madrid-Barça. Té la pilota l'Atlètic i Balic porta el ''peto'' de porter per tenir superioritat numèrica en atac. Hombrados és a la banqueta esperant. Balic perd la pilota en atac i comença a córrer com un boig cap a la seva porteria per evitar el gol.

Com es pot veure és Rutenka que s'adona de l'error de Balic i llença la pilota des del seu camp. Balic corre, corre, corre i al final, vola. Resultat: aconsegueix desviar la pilota. El Barça no fa gol, les Valquíries tornen a sonar, Satanàs torna a plorar i el mal s'apaga. Balic i l'esforç de no rendir-se i de no donar mai, absolutament mai, cap pilota per perduda.

6. Aprofitar l'espai per petit que sigui. Aprofitar el moment. Carpe Diem.

Balic és, doncs, un poeta. Un romàntic. El Rilke de l'handbol. Feia floritures a partir de la rapidesa felina dels seus moviments, s'escolava pel mínim forat que deixava el defensor, amb una finta precisa. Aprofitava l'espai, per petit que fos. Hi posava el coll i després el braç.

Sense por, sense renunciar a res. Perquè sabia que aquell tros de llum que et portava a porteria no es tornaria a obrir mai més, potser. Perquè sabia que els trens passen una vegada i s'han de saber aprofitar. Balic demostrava el camí d'un handbol vertical i valent que perforava la defensa i obria el camí del gol. No com l'handbol lent dels primeres línies actuals que, abans d'encarar porteria, s'han de passar la pilota amb passades llargues que no serveixen per a res, sobren. Servidor va intentar sempre jugar com Balic, però la por a que et toquessin la cara els mamuts del Juvenil A del BM Granollers dels 90 m'atemoria força i em limitava, sovint, a passar la pilota al pivot i poc més. Només un jugador resistia l'embat sempre, llavors. L'Aimar Orio, un Balic més "primot" però igual de letal i creatiu.

7. La vida ha de ser sorpresa. La vida ha de ser màgia.

Balic va ensenyar-nos com s'hauria de viure. Buscant sempre la sorpresa de la il·lusió. Esperant que el futur ens porti el bé i la pau i una finta o un gol de vaselina. El seu joc explosiu i simpàtic. Un joc fet de murrieria (gaudiu-ne al You tube, si us plau) amb rosques des del punt de penal, ''amagues'' amb salt, passades sense mirar al més pur estil Michael Laudrup... Habilitats i exquisideses d'orfebre, de pianista excels. Bach i Chopin a la pista. Cants celestials als pavellons. Bot, finta i rosca. GOL.

Jugar per divertir-se i punt. Aquest hauria de ser el resum de tot plegat. Viure per a divertir-nos i divertir-nos vivint amb l'esperança que, en el proper atac, els Balic del món portaran alegria amb la seva màgia.

Acabo manllevant aquella frase que algú va escriure a no sé on sobre Cortázar... "Volvé, Balic, ¿qué te cuesta?"