updated 6:35 AM CEST, Apr 1, 2017

Els extrems, els homes que sabien volar

‘’L’handbol comença a la porteria i acaba a l’extrem’’ és una de les frases que tot jugador ha escoltat manta vegades durant un entrenament o una xerrada prepartit.

Parteix de la idea de saber i voler aprofitar l’espai. Un repte pendent encara avui. Saber trobar el lloc clau per on fer passar la pilota per tal que aquesta arribi a bon port, doncs. Jugar-la, moure-la, donar velocitat a la bimba perquè, un cop haguem desequilibrat i trencat la defensa, algun espai s’obri i es mostri per tal que el jugador lliure de marcatge pugui fer el llançament amb opcions.

Fa temps, però, que tinc la sensació que l’handbol ha deixat de banda aquest fet; avui el moviment de la pilota es fa de forma burocratitzada, rígida... A partir d’un cert automatisme inconscient; central, lateral, central... finta i comencem a jugar. No hi ha cap mena d’innovació, d’electricitat, de canvi. Hem perdut certa incertesa i el joc s’ha tornat previsible. És la meva opinió, perdonin les molèsties. I, a més, es desaprofiten els extrems; els tenim allà baix, avorrits.

Els extrems, doncs. Uns jugadors que sempre han tingut un objectiu clar i meridià: el gol. Saltar, saltar i saltar per aconseguir obrir tot l’espai possible, saltar davant d’un porter que farà el possible per tapar tota la porteria, saltar per a fer gol, destrossar la xarxa i guanyar. Saltar per caure al parquet, rodolar i, amb la mateixa rapidesa com han fet el contraatac, tornar a aixecar-se per a córrer a defensar.

Els extrems, de sempre, van ser (i són) els que donen dinamisme i vivacitat al joc. Els contraatacs i els salts espectaculars, la punteria i precisió dels llançaments, els Flys, els ‘’amagues’’ a l’aire per enganyar el porter... durant molt de temps els extrems van ser els innovadors, els artesans del ‘’balonmano’’ davant d’uns pivots que només tenien un objectiu: la tasca bruta del contacte cos a cos per obrir solcs i espais, o d’uns laterals que, massa sovint, es dedicaven (i es dediquen) a llençar canonades des de més enllà dels 9 metres. Els extrems tenien, com els centrals, una voluntat de transcendència, de dotar-se d’un sentit tel·lúric de l’acció. Els extrems volien volar i volaven. Eren els Ícars de l’handbol, semidéus fills del vent.

Serrano i Sagalés, els mestres de l’aire del Palau Blaugrana

Joan Sagalés i Mañas, (Barcelona, 1959) semblava ja, als anys 80, un gestor comercial, un executiu d’empresa. Un home seriós, en definitiva. Sagalés era un jugador pragmàtic. Sabia el que havia de fer. Esperar el seu moment enganxat a la banda, tenir paciència i, un cop rebia la pilota a passada de Papitu, saltar i afusellar el porter. Vol i gol. Tornar a terra i, amb aquell gest tosc, tornar a la defensa. Sagalés és l’últim mohicà, un home que entronca l’handbol dels 70 amb els dels primers 90. Sagalés era, encara, l’handbol en blanc i negre. Un veterà de guerra amb distincions de tot tipus: tres Recopes d’Europa, set Lligues i cinc Copes del Rei.

A l’altre costat; el seu company de fatigues, el seu soci durant els anys en què la secció d’handbol FCB començava a ser el que seria: Eugeni Serrano Gispert (Barcelona, 1960). Sorgit dels Salesians de la ciutat comtal, Serrano passà pel BM Granollers, (en categoria juvenil), i acabar al FC Barcelona de Vujovic i Lorenzo Rico. Amb tot, a mi Serrano sempre em va agradar més que no pas Sagalés. Feia un handbol més tècnic, era un extrem més hàbil, més elegant. Serrano tenia tir i joc. Era un jugador complet. Més propi dels 80 que apuntava ja el que seria l’handbol ràpid dels 90.

Aleix Franch i Jordi Fernandez, les Aus Fènix del Parquet

Aleix Franch Alfons (Sabadell, 1966). El mite de la meva infantesa. Allò que tots els extrems del BM Granollers volíem fer i ser. El número que tots volíem portar; l’11. Un extrem esquerre ràpid i precís, una garantia de gol. Potent, ràpid i elèctric. Un saltador, un volador. L’extrem del millor equip que el BM Granollers ha tingut – i tindrà- mai. Al Parquet encara hi ressonen els crits dels aficionats quan Marin amagava, Masip fintava i Franch finalitzava. L’extrem saltava i les teranyines de l’escaire del pal llarg marxaven; era gol, era Franch. Anys després passaria pel BM Alzira i l’Ademar però ja no brillaria tant, ja no saltaria amb la mateixa il·lusió. D’aquells salts, moltes medalles: subcampió mundial júnior, subcampió de Lliga i participant amb la selecció estatal en Jocs Olímpics i Mundials.

Jordi Fernàndez Pérez, (La Roca del Vallès, 1969). Un gentleman, un galant. Un extrem dret eficaç i estètic. Un esquerrà pacient i treballador. Un home que va saber esperar el seu moment per trobar l’èxit; el qual li arribar com a membre de l’equip de Valero Rivera durant els anys de major glòria de l’handbol culer. Fernàndez fou l’altre punta de llança dels millors anys del BM Granollers; ràpid com una fura, rebia la pilota precisa en el contraatac que Jaume Fort iniciava i amb un salt potent es plantava davant del porter per a intimidar i marcar, de forma estètica, gols de Finezza. Fernàndez tenia un salt estilós, bell, de tall clàssic, italià.  Armava el braç com toca i es prenia el seu temps per a mirar on era l’espai més idoni per a fer-hi entrar la pilota. A més, sovint, acabava el seu llançament amb una ‘’rosca’’ clàssica que feia embogir els tifossi granollerins.

Bolea i Cabanas, els dragons alats del Nord

Fernando Bolea Alonso, (Zaragoza, 1965). Va ser l’extrem esquerrà per antonomàsia del mític Elgorriaga Bidasoa. Sorgit de l’escola aragonesa, va passar pel Michelín de Valladolid i va ser internacional per Espanya en moltes ocasions. Un jugador solvent i polivalent. Un mite de les pistes dels 90. Una assegurança a l’extrem dret que servia perquè l’Elgorriaga tingués un atac eficaç i ràpid. Un equip, el d’Irun, que defensava amb una fortíssima defensa sis zero i que tenia en la versatilitat de Bolea una de les seves armes més temudes.

Javier Cabanas, (Burgos, 1960). L’altre extrem típic del nord d’Espanya durant els anys 90. Integrant del Teka de Santander gloriós de Mats Olsson o Juan Francisco Muñoz Melo, entre d’altres. Cabanas era jugador òptim però de moviments lents. A diferència de Bolea, que era més elèctric, a Cabanas l’acompanyava un bon tir i uns bons moviments tàctics però el dinamisme en pista era menor. Feia un bon punt zero, fintava i movia la pilota amb precisió, però no tenia el punt de velocitat d’altres extrems de l’època. Ara bé, era un d’aquells jugadors imprescindibles; dels que sabien quan calia calmar el joc. Vestit amb les seves genolleres característiques, el seu llançament era temut pels porters rivals.

Els altres soldats de l’aire de l’ASOBAL

Dos dels altres extrems imprescindibles de l’època dels 90 i els 2000 foren, sens dubte, Fernando Barbeito Delgado (Barcelona, 1968) i Alberto Urdiales (Santander, 1968). Els dos de característiques similars, tot i que jugaven en posicions diferents. Ràpids i mortals en la definició; els típics extrems baixets però incisius que tenien una finalització eficaç i un salt pletòric. El Barça de Barbeito i el Teka d’Urdiales tenia uns assassins de l’aire a cada un dels extrems. Jugadors amb talent i enginy que van trepitjar molts pavellons i que, després de penjar les bambes i la ‘’pega’’ segueixen lligats al món de l’handbol; Barbeito com a entrenador i Urdiales com a comentarista de TV.

De Can Barça, però, vull recordar, també, altres noms:  el duet mortal que formaven Antonio Carlos Ortega Perez (Malaga, 1971) i Rafael Guijosa Castillo (Alcalá de Henares, 1969), els terribles extrems de l’època daurada de Massip a la pista i Rivera a la banqueta. Dos homes que tenien només un objectiu a la vida: marcar gol, destrossar la porteria, enfonsar la pilota a la xarxa. Jugadors complets i versàtils; Guijosa (més ràpid) feia un contratac fulminant, Ortega (més dur) més tosc, tenia un llançament endimoniat.

Temps després, Juan García Lorenzana ‘’Juanín’’ ( León, 1977) i Victor Tomás, (Barcelona, 1985) n’agafaren el relleu. Tots dos mantingueren el nivell altíssim que els socis Ortega & Guijosa havien instaurat al Palau Blaugrana. Juanín fou un home estimat arreu; un extrem de l’escola castellano-lleonesa; ràpid, incisiu i efectiu. Víctor Tomás, en canvi, és el prototip del jugador sorgit de la Masia del FCB de l’handbol. Amb 100 % ADN Barça era el rival més odiat en els enfrontaments amb el BM Granollers. Tomás fou el gran capità llorejat (com ho fou Masip); l’home que mantenia la tensió i la pulsió salvatge que l’equip necessitava, el que animava i es posava el Palau a la butxaca quan l’equip patia. De tècnica efectiva i veloç com una mustela, Tomàs tenia un salt i un xut mortals.

Del BM Granollers en vull recordar alguns dels noms que marcaren època i forjaren valors. Començo evocant a Julian Iglesias, jugador format a la cantera del club vallesà que es convertí en l’extrem esquerre que guanyar la Copa EHF 94/95 amb Vujovic i Atavin a la pista. Iglesias era un jugador de gestos lents però d’efectivitat titànica; un bon contratacant, un ariet que ajudava quan l’equip movia la pilota i l’extrem tenia el partit a les seves mans.

Pocs anys després, arribaren al primer equip granollerí dos dels extrems més talentosos que s’han vist a la capital del vallès oriental; Carlos Viver Arza (Granollers, 1973), tècnic i espectacular. Un home gol 100% amb una bona visió de joc que ajudava l’equip a canviar la pilota de banda quan calia. A l’altre costat, a l’extrem dret; Albert Folguera era, també, un home de la casa. Forjat a les categories inferiors del club (i amb molts campionats d’Espanya juvenils i juniors al sarró), Folguera era un home versàtil que tant podia jugar en la posició d’extrem com combinar bones actuacions des del lateral dret. Un bon recanvi en moments en què el joc de l’equip de Montoya (EHF del 94 i del 95) necessitava algun efecte sorpresa.

No puc acabar sense citar tres dels extrems que deixaren empremta les categories inferiors del BM Granollers d’aquells anys: David Davis i Càmara (Santa Maria de Palautordera, 1976) fou un jugador excepcional; dotat d’una rapidesa i d’una tècnica llegendària, feia un salt atlètic des de l’extrem dret (tot i que ell era destre) amb el que aconseguia aguantar-se a l’aire en una posició quasi horitzontal (imitant el mític salt del granollerí Pere Bescós, extrem blaugrana entre 1971 i 1975).

Davis compartia equip amb un altre dels noms mítics de la cantera de llegendes que ha donat el BM Granollers: Antonio Ugalde Garcia (Esplugues de Llobregat, 1976). Polivalent i capaç de jugar en qualsevol posició, amb un salt estratosfèric i una habilitat en el llançament brutal. Ugalde va representar, sens dubte, una manera diferent d’entendre la posició de l’extrem: elàstica i espectacular.

L’últim mestre de l’aire sorgit de l’escola granollerina és Albert Rocas i Comas (Palafrugell, 1982); un extrem esquerrà imbatible, salvatge, immens. La seva tècnica el va portar a jugar amb els clubs més prestigiosos de l’handbol europeu: Barça, Portland San Antonio de Pamplona i el KIF Kolding danès. El seu historial de medalles i copes van des del Mundial de Tuníssia del 2005, la lliga de campions amb el Barça, la Recopa amb el Portland i tants i tants d’altres.

Acabo recordant un croat. Un ídol. Un fora de joc. Patrick Cavar (Metkovic, Croàcia, 1971). Per a mi el millor extrem de la història. Provinent del Badel Zagreb, portava l’handbol croat a la sang. Explosiu, ràpid i creatiu. Es convertí en peça clau del Barça de Rivera i passar, també, pel Palau Olímpic de Granollers on demostrar ser un jugador polivalent des de la posició de central i de pivot. Cavar, a més, tenia la capacitat de fer gaudir als aficionats quan llençava els penals; sempre s’inventava un tir, una finta, un moviment nou.

Pau Llobet

Pau Llobet i Roura: pare d'en Jan i en Nil, sociòleg i exjugador de balonmano al BM Granollers, Handbol La Garriga i Handbol Palautordera.

Website: https://twitter.com/Pau_Llobet

Entrevistes