Els pivots o quan l’handbol es jugava a l’infern
- Escrit per Pau Llobet
Al setè cercle de l’infern de Dante hi conviuen els homes que durant la seva vida han estat violents i temibles; bèsties enfurismades que han destrossat l’entorn i han fet mal. És evident que el poeta parla dels pivots de l’handbol. Homes i dones salvatges i tossudes, braus devastadors que es revolten enmig de la tenebra i que intenten trobar espais de llum per fer-hi passar el braç i, així, envestir el porter amb els ulls plens de sang i la força del llamp.
Ningú com ells i elles –els pivots– poden explicar el què és l’infern. Un lloc de cops, esgarrinxades, suor i abraçades ferotges... Un espai on les samarretes s’esfilagarsen, on les celles s’obren, el nas es torça i la sang hi brolla sense fi. Foscor i plany a tocar de 6 metres.
El Barça i els aprenents del Minotaure: Kalina, Grau i Xepkin
Hi ha un nom que retrona encara amb força per tot el Palau Blaugrana, és el del iugoslau Milan Kalina, campió olímpic a Los Ángeles 84 que va esdevenir llegenda amb l’equip del Barça dels 80 al costat de Sagalés, Serrano, Papitu, Lorenzo Rico o De la Puente. El pivot de la generació anterior a la de Rivera i Masip.
Kalina, nascut a Belgrad a 1956, va ser un jugador dur però molt versàtil. Internet diu que era lateral però jo juro i perjuro que el vaig veure jugar de pivot. El recordo ràpid i amb estil. Un jugador solvent. Handbol balcànic d’estirp russa: precisió i contundència.
Molt diferent al que serien els pivots que heretarien el seu reialme a can Barça. Oscar Grau (Sabadell, 1964) va ser un jugador rocós, difícil de defensar i superar. Es posicionava correctament i buscava l’espai amb habilitat, però pecava de lentitud i de certa feixuguesa en els moviments. Grau va aprendre des dels 6 metres que la vida i l’esport són duresa i cops i, amb el temps, tota aquesta experiència la va aprofitar per convertir-se en CEO del FC Barcelona durant la insulsa etapa de Bartomeu com a president del club.
Després de Grau va venir el Zar ucraïnès, Andrei Xepkin (Zaporiyia, Ucraina,1965). Una roca al mig dels 6 metres rivals. Un autèntic malson per al tercer i el segon defensor. Una paret de més de 2 metres impossible de defensar. Quan rebia la pilota a passada de Masip, els defensors havien d’apretar les dents i treure forces d’on fos; quan es girava i prenia força era imparable.
Havia caigut el mur i Xepkin es convertí en un funcionari soviètic que tenia la missió de fer nosa a les defenses i obrir forat perquè Masip o Garralda entressin fins a la cuina i destrossessin les porteries rivals. Xepkin tenia pocs recursos tècnics però fou una peça clau de l’handbol assassí i mortal que Rivera somniar. Va ser un soldat lleial. Un ciclop imprescindible per a fer possible un dels millors batallons d’handbol de la història. Ave Caesar, morituri te salutant.
Els Titans del BM Granollers: Puig, Etxaburu, Garcia, Fernandez i Andreu
Jaume Puig Rofes (Montcada i Reixac, 1957) és el pivot clàssic del Cacaolat BM Granollers que jugava al parquet. De quan la vida era feliç i l’handbol alegria. De quan Granollers vibrava amb aquest esport perquè es jugava al pavelló vell: El Parquet. Un Granollers de colors vius, amb el groc com a referent, i amb Garralda, Marin i Franch a la pista (i el traïdor Masip governant al centre). Puig era un pivot dels 80: alt i lent. Un jugador que hagués pogut jugar a basquetbol (l’esport dels mortals) però, per sort, va decidir fer-ho a handbol (l’esport dels Déus).
Puig féu un paper solvent a Granollers i llavors va fitxar amb el totpoderós Teka Santander amb el que guanyaria una Recopa, la Copa EHF, la Lliga i dues Copes Asobal. Fou un jugador estimat arreu i, a més, pare d’un altre estrella local: Salvador Puig i Asbert (en Salva), que també passar per Granollers i Barça.
Els pivots dels 90 al Palau d’esports de la capital vallesana, però, varen ser un basc i un valencià: Aitor Etxaburu (Eibar, 1966) i Jaime Garcia (Alacant, 1973).
Etxaburu fou un pivot valent; el seu físic no era del tot corpulent en comparació amb els monstres amb els que havia de lluitar. Però tenia estil i tècnica. Sabia posicionar-se i treballava molt bé la cerca dels espais. Fou el pivot que rebia les passades russes de Andrej Tioumentsev o Kisselev. L’home que bloquejava el tercer defensor perquè Atavin fes la seva característica finta a punt fort i pogués llençar els míssils Tupolev que feien tremolar les porteries del Palau.
Jaime Garcia, alacantí i bon jan, fou un jugador de casa. Format a la pedrera granollerina, arribar al primer equip de Manuel Montoya i es convertir en un guerrer imprescindible d’aquell col·lectiu; el que comandava el Vujovic post-Barça. Garcia era un home hàbil i ràpid per la corpulència que tenia. Un bon saltador i golejador. El recordo fent acrobàcies tot arquejant el cos i perforant la porteria rival. Garcia era un home silenciós i més aviat tímid que, juntament amb l’andalús Quino Soler, foren una parella d’obrers de l’handbol que deixar empremta i estima a Granollers.
Passaria molt de temps perquè a Granollers nasqués un nou tità. Va haver de venir de Barcelona; Edu Fernandez Roura, 1979. El més llest de tots. Fernandez era un murri, una fura. Àgil i amb una tècnica depurada, de llançament sorpresiu i capaç de moure’s com una ballarina pels 6 metres. Fernandez representa un salt qualitatiu pel què fa als pivots dels 90 i entronca amb els pivots ràpids i tècnics que agafarien el relleu a la dècada dels 2000. Alhora, l’Edu fou un pivot fi i creatiu en el llançament; les seves rosques i/o ‘’rapades’’ per damunt del cap del porter eren mítiques i servien per aportar un punt d’espectacularitat al joc.
A part del BMG, Fernandez demostrà la seva categoria a equips diversos de la lliga espanyola com el Valladolid o el mític Atlètic de Madrid, i fou un dels primers jugadors Asobal que va fer fortuna a l’estranger. Així, va marxar cap a la Division 1 de la LHN francesa (actual Lidl Starligue) i meravellar a equips com el Chambéry o el Cavigal Nice Handball, del qual n'acabaria sent l’entrenador.
Haig de citar, també, a Juan Andreu (Sevilla, 1985), un altre jugador de la cantera del BM Granollers que aportar talent als 6 metres vallesà. Andreu guanyar títols amb les categories inferiors i passar alguns anys pel primer equip, després anar a l’Ademar, fou internacional amb Espanya i acabar exiliant-se al TSV Hannover-Burgdorf germànic.
Altres Goliats de l’Asobal
Per ser justos, cal obrir la mirada i fer recerca d’altres Hècules pivotadors per arreu de la geografia. Les Espanyes han vist néixer, també, gegants immensos que fascinaren amb el seu esforç i els seus bloqueigs constants o els seus ‘’Pase i va’’ en defenses avançades. En faig un repàs ràpid dels que em vénen al cap...
De l’Atlètic de Madrid en vull citar, per exemple, a Luis Garcia Luisón, un pivot guerriller que no era ni massa alt ni massa gros i ho compensava amb un joc força ràpid per l’època en la que jugava.
De l’Ademar de León, a Juancho Pérez (Badajoz, 1974), un altre torre de l’handbol espanyol que també passar pel super Portland de Zupo Equisoain i pel Valladolid. L’extremeny tenia un estil lent similar al de Xepkin. Un joc de colzes i estirades de samarreta que servia per a crear espais i guanyar metres al rival. Un cop retirat, Pérez es va dedicar a la política i, actualment, és regidor del Partit Popular a la seva ciutat natal.
Un altre pivot que feu el pas cap a la política fou el guipuscoà, Xabier Mikel Errekondo (1964). Abertzale declarat, després de jugar al Bidasoa d’Irun, el Teka i ser internacional amb Espanya, es va convertir en alcalde del seu poble, Usurbil, encapçalant la candidatura d’Acció Nacionalista Vasca. Al 2011, a més, va ser número 1 de la llista que Amaiur (un dels noms que l’independentisme a Euskadi va haver d’usar per culpa de la criminalització que va iniciar l’Estat espanyol en contra d’aquest projecte polític) va presentar al Congrés espanyol. La premsa de l’època va salivar i fer mofa d’aquest fet quan, alhora, un altre guipuscoà il·lustre, Iñaki Urdangarin Liebaert i excompany de selecció d’Errekondo, es va convertir en el Duc de Palma i va passar a ser membre de la casa reial espanyola. De compartir vestuari a ser adversaris polítics declarats, vaja.
Més recentment, altres noms que feren fortuna des del pivot foren Gonzalo Porras, Gedeón Guardiola o Julen Aguinagalde, entre d’altres. Tots ells jugadors d’una qualitat immensa que els portar a vestir la samarra espanyola en Mundials i Olímpiades diverses.
Amb tot, però, no em vull oblidar de Rolando Uríos, el paradigma del pivot tècnic que tots els entrenadors voldrien. Uríos (Bayamo, Cuba, 1971) fou un jugador extraordinari, ràpid i amb una capacitat innata per a trobar la millor posició pel llançament. Nacionalitzat espanyol, va ser Campió del Món a 2005 i subcampió europeu a 2006. Va passar pel Veszprem hongarès i tornar al Ciudad Real de Juan de Dios i Dujshebaev convertint-lo en un equip campió.
Els Gegants d’Europa i el Món
Acabo recordant noms il·lustres estrangers que visqueren per L’highway to hell dels 6 metres i per les autopistes infernals dels cops de maluc i les esgarrapades a la cara a campionats diversos: el golejador rus Dmitri Torgovanov, el serbi i malcarat Dragan Škrbić o els polivalents suecs Per Carlen i Magnus Wislander. I per acabar les dues roques franceses Didier Dinart i Bertrand Gille amb les que Hollywood i Gary Scott Thompson en podrien fer la seqüela de... ‘’Fat and furious’’.
PS: tant l’Álvaro Ferrer com en Joan Cañellas –dos dels millors primeres línies que han sortit de Granollers– em fan notar que el croat Patrik Čavar (Metković, 1971) també hauria de figurar en la llista dels bons pivots de l’handbol mundial, pel talent i la polivalència de moviments que posava en pràctica des d’aquesta posició. Amb tot, jo tinc els meus dubtes. Cavar fou un central clàssic. Em guio pel criteri i la saviesa del dos i els hi faig cas, però.
Pau Llobet
Pau Llobet i Roura: pare d'en Jan i en Nil, sociòleg i exjugador de balonmano al BM Granollers, Handbol La Garriga i Handbol Palautordera.
Website: twitter.com/Pau_Llobet
