G. Patton i E. Rommel mai van cridar tant com els entrenadors d'handbol

Amb tot, es feu guanyar el respecte i admiració dels soldats amb lemes com ''Sang i pebrots'' que, diuen, era el seu sobrenom. També l'alemany Rommel gaudia del respecte dels seus subordinats i, sobretot, dels seus enemics; per la seva capacitat d'estratègia, plantejaments tàctics i capacitat de crear equips de treball formidables. En el món de l'handbol, alguns altres n'aprengueren la lliçó i crearen una de les sagues d'entrenadors més llorejades de la història d'aquest esport.

Valero Rivera

Saragossà de 1953. De caràcter fort i colèric, Rivera va construir un equip mortífer. Fou el comandant d'unes tropes precises i salvatges. Uns exèrcits ordenats i pacients com ho foren els tancs de l'Afrika Korps de Rommel. Masip, Garralda i el gegant Andrei Xepkin, una força letal de la naturalesa, que des del pivot feia estralls i era temut.

El Barça de Rivera, guanyador de copes i més copes. Que regnà a Europa i aconseguí que l'handbol català fos conegut i reconegut arreu. Rivera en fou, sens dubte, l'impulsor i el líder absolut gràcies al bon fer des de la banqueta i, com tot bon general, s'enfrontà també amb alguns dels herois que el club va tenir a la pista com Vujovic o Cavar.

Juan de Dios Roman

Nascut a Mèrida a 1942. Juan de Dios Roman sempre s'ha distingit per ser més que un entrenador d'handbol, un pensador d'aquest esport. Un intel·lectual, un professor que aporta pensament i reflexió. Així, estudiar magisteri, educació física i filosofia, per la qual cosa les seves paraules sempre destil·len intel·ligència i cultura. Personalment ha estat sempre una figura que m'ha semblat molt interessant més enllà dels èxits o els càrrecs que hagi pogut ostentar (entrenador del Ciudad Real, Seleccionador espanyol absolut, President de la Federació espanyola...) per les idees que aportava a l'esport.

Dios Roman és una d'aquelles veus que falten més sovint al món de l'handbol perquè aporten un pensament estratègic que dona valor afegit. Els seus textos (es troben fàcilment per internet) parlen d'història d'aquest esport, entre d'altres coses. Per altra banda, sempre ha estat un pedagog dels que va bé recuperar, de tant en tant; sobretot cal destacar-ne aquesta vessant de quan acompanyava al mític Luis Miguel Lopez en la retransmissió dels partits de l'ASOBAL a TVE.

Jordi Ribera

Sarrià de Ter, 1963. D'aparença tímida i de posat seriós. Ribera és un picapedrer de l'handbol. Treballador, pacient, constant com ho fou el general anglès Montgomery al capdavant de les ''Rates del desert''. Un trotamons que ha passat per 1000 banquetes i ha aportat el seu talent arreu; des de la Unió esportiva Sarrià fins al Gáldar canari, passant per l'Arrate, el Bidasoa o l'Ademar. Ribera és home de pissarra i de tàctica. La imatge d'ell és la de l'entrenador que crida i crida per a fer adonar al pivot que ha de bloquejar entre el tercer i el segon; mentre que a la pissarreta (amb el dibuix dels sis metres) tot un seguit de línies s'entrelliguen per fer veure que el ''cruce'' és més necessari que mai o que el llançament s'ha de fer per punt dèbil.

A Ribera, després d'anys de voltar pel món, entrenant a seleccions menors com Argentina o Brasil, li va arribar la possibilitat de liderar la selecció estatal. Des de llavors, la bona feina demostrada arreu l'ha portat a aconseguir la medalla d'or a l'Europeu de 2018.

Emilio Alonso

Burgalès de 1948. Per mi és la imatge de l'handbol dels 80, quan el BM Granollers jugava al parquet; quan l'handbol era dinàmic i sorpresiu; quan l'handbol era una combinació de jugades i d'habilitats i no només d'armaris "empotrats" llançant la pilota des dels 15 metres com sembla que sigui la tònica habitual ara (amb tot, veig que les coses van canviant, per sort).

Emilio Alonso és el seleccionador de l'Espanyola dels 80 contra la URSS del mític i temible lateral dret Aleksandr Tutxkin o la Iugoslàvia de Zlatko Portner. I és, també, l'entrenador del Teka de Santader de Juan Francisco Muñoz Melo, un lateral (amb bigoti) amb un llançament mortífer des del 9 metres.

Juan Carlos Pastor

Valladolid, 1968. Pastor és de l'escola castellano-lleonesa. Com aquella terra; rude, forta, noble. Pastor és un home de club. Fa créixer amb qualitat i talent al club de casa, el BM Valladolid (el qual pren el relleu del mític ACD MICHELÍN) i aconsegueix que l'equip de Pucela es converteixi en un dels grans de l'ASOBAL durant la primera dècada dels anys 2000.

De la seva bona feina aconsegueix que el club cuidi la pedrera i, d'allà, en surten jugadors amb classe i nivell. El palmarès del club, amb Pastor a la banqueta, creix i s'aconsegueixen la Copa del Rei de 2004 i 2006 o la Recopa d'Europa de 2008. A Valldolid, la bona feina de Pastor s'unirà, però, amb el talent de jugadors de generacions diverses com: David Davis, Raul Gonzalez o Zoran Mikulic, entre molts altres.

Manolo Cadenas

Lleó, 1955. Cadenas, com Pastor, vénen de l'handbol castellà. Del nord de l'Estat; zona de camps i mines on el caràcter es forja a partir de la duresa del sol i el clima. Cadenas farà un periple llarg abans d'arribar a entrenar el grandíssim ADEMAR de Lleó. Del Leganés anirà a Oviedo i després al Cantàbria, passant pel BM Valladolid, també. Finalment aterrarà a la capital castellana-lleonesa per fer vibrar al Palau d'esports de la ciutat.

Durant 12 temporades fou l'alma mater de l'Ademar i el va convertir en un club formatiu amb joves jugadors ràpids i un estil de joc dinàmic: contraatac i defensa avançada per sorprendre el rival. L'electricitat de moviments del mític extrem Juanín Garcia exemplifica una manera de jugar fresca i molt ràpida. Un estil que agradava als espectadors i que feia que l'handbol guanyés seguidors, també, per televisió. Cadenas, igual que Pastor, es convertirà en seleccionador espanyol i passarà per les banquetes del FC Barcelona i del BM Granollers. Mèrits i més mèrits per un altre dels Comandants imprescindibles de la història de l'handbol espanyol modern.