Veselin Vujovic mai hauria jugat a handbol platja

L’augment de la pràctica de l’handbol platja és una evidència. Cada estiu, quan la temporada acaba, molts clubs del país organitzen torneigs d’aquesta modalitat. Així, s’aconsegueix mantenir contacte amb els companys d’equip, es fa activitat a l’aire lliure i es coneix gent. Plaers. El balonmano ha trobat la manera de situar-se al mapa i tenir presència més enllà dels pavellons. D’entrada, no em sembla mala cosa això. També ho ha fet el bàsquet (l’enemic etern de l’handbol, per cert), el qual s’ha posicionat en versions com el 3x3 – el joc de carrer, amb aires de Brooklyn- que es pot practicar arreu. Per tant, no rebutjo el fet de trobar maneres d’anar fent créixer el consum i la pràctica de l’handbol. El que passa és que això no pot anar en contra de pervertir les bases d’un esport centenari i respectable.

L’handbol té en el seu si molts instruments per a guanyar quota de mercat sense haver de caure en la pedanteria de l’handbol platja. Cal seguir fent-lo més dinàmic, més creatiu. Cal apostar perquè els parquets siguin un espectacle, un show. La NBA és el camí. Vendre al món un espectacle de gladiadors xocant als 9 metres, amb extrems fent fintes i rectificats, amb porters parant allò imparable. Amb centrals ràpids i amb tirs sorpresius a l’escaire, i amb laterals forçuts que llencin pedres a més de 200 Km per hora. Un esport viu on totes les armes hi trobin el seu lloc: la rapidesa, la murrieria, la força, la capacitat de llegir el partit per a mesurar el tempo... Perdre tot això és perdre l’essència de l’handbol.

Si ens toquen el bot, ens toquen a totes

Els esports on no es pot botar la pilota (amb la mà) són inferiors, com per exemple: el futbol, l’hoquei herba o el submarinisme, entre d’altres. M’explico: l’evolució humana cap a la intel·ligència -segons explica el Dr. Eudald Carbonell- té el seu inici en el moment que els primats van saber fer la pinça amb el dit gros i l’índex. El cervell va créixer i els humans van erigir-se com els dominadors de tot plegat. D’aquí que usar les mans fos, sens dubte, una manera d’acostar-nos als Déus. I per això vam inventar l’handbol i, per aquest motiu, podem botar la pilota. I amb el bot va venir l’alegria; la capacitat d’avançar per la pista fent gala d’equilibrisme, de tècnica... No poder botar és el primer pas cap a l’avorriment.

Per això, quan els nanus aprenen a jugar a handbol és tant important ensenyar a botar correctament. D’aquí que es facin exercicis amb diverses pilotes per a fomentar la coordinació i per avançar botant sense mirar l’esfèrica. Això dóna l’habilitat al jugador per a buscar l’espai (l’altre gran revolució de l’handbol de la qual algun dia n’haurem de parlar seriosament). Per tant, sense bot no hi pot haver un projecte d’esport que ens porti vivacitat. No poder botar ens porta a un esport que s’alenteix, que posa tot el seu interès en la passada (també important però òrfena sense el bot).

La força sense control no serveix per a res

L’handbol platja s’ha convertit en una disciplina que convoca gent diversa. No cal que siguis un jugador solvent d’handbol indoor i  això fa que persones que mai han practicat handbol (i que no tenen els coneixements tècnics i tàctics clars) puguin jugar sense problemes. Només necessites unes condicions físiques potents per a poder realitzar les funcions que se’t demanen. Capacitat d’explosió i rapidesa, poc més. Em pregunto, doncs, fins a quin punt has de conèixer l’ocupació de l’espai o quins moviments cal fer en funció del què facin els teus companys. No percebo com es pot realitzar un contraatac correcte i ordenat, entre d’altres. Només veig força, xoc, resistència. No dic que no sigui necessària aquestes aptituds però, soles, les trobo pobres. En el fons, em preocupa molt i molt la prevalença de la força i l’explosivitat per sobre de la tècnica i l’art.

Sense aprofitament dels espais no hi ha esport intel·ligent

Johan Cruyff és un mite per haver vist que, en el futbol, l’ús eficient de l’espai era l’arma secreta més temible. Si tens camp, aprofita’l. No et tanquis; obre els extrems, mou-te... Crea joc arreu. Posa les teves peces damunt de tot el tauler i ensenya als teus soldats a moure’s amb sentit i coherència. Troba llocs i corriols que et portin al cor de Roma, coi. Colpeja l’enemic per dalt o per baix, per l’esquerra i per la dreta. Aprofita tot el potencial. Obre solcs, carai!

En canvi, l’handbol platja, què fa? Impossibilita  aquesta idea. La sorra impedeix un moviment ràpid (perquè les cames s’ensorren), la força es gasta en sortir del pou, no en avançar ràpidament cap a l’espai oportú. El contraatac és inexistent i poc vistós. I el joc posicional és avorrit.

Frivolitats: 'flys' i volteretes a l’aire

L’handbol platja s’assembla al Pàdel: està sobrevalorat. És un esport per lluir-se o per mostrar-se. I això no pot ser mai l’objectiu de cap esport. Un esport es fa per patir, per guanyar honor i glòria o per avançar culturalment i sortir de la foscor. En canvi, en ocasions, l’handbol platja sembla que se senti còmode en la frivolitat. Que els gols valguin doble si es fan en fly o donant una volta a l’aire no és espectacle, és una moda tan chic que fa riure. Aquesta voluntat de donar vistositat amb l’excusa del fly és pueril. Un fly es fa després d’una combinació col·lectiva, un fly es fa en un moment concret per avançar-te al marcador i/o trencar la tendència negativa pel descontrol del tempo del partit, un fly es fa per a demostrar que el talent et desborda... un fly és or. Vendre’l a preu de saldo cada dos per tres és empobrir-te. Si l’handbol ha de ser un esport de guerrers, no el podem deixar en mans de cortesans i burgesos. Ells i elles el converteixen en un joc sense més, en un entreteniment de prínceps i princeses mentre esperen el segon plat d’un festí qualsevol. L’handbol el practica el poble al camp de batalla, a l’era.

Es juga a la platja

Algú civilitzat a la platja no hi va a jugar a handbol. A la platja s’hi va a llegir, a prendre el sol, a buscar crancs, a prendre una cervesa al ‘’xiringuito’’ o a jugar amb les onades. Però no a jugar a handbol! A balonmano es juga a un pavelló, els dissabtes a la tarda i amb la grada plena. Jugar a handbol platja és un pas més cap al precipici d’occident. És posar rumb cap a allò desconegut, cap a ‘’hic sunt dracones’’... és donar arguments al bàsquet perquè segueixi passant-nos la mà per la cara.