Un dissabte per a l’afició

El partit d’aquesta nit no admet mitges tintes. Parlo òbviament del futbol i no gastaré un subjecte i un predicat per dir l’obvi: que sóc del Barça. I que per tant, dins el racional, no suporto el Madrid. Més enllà d’això fem de persona seriosa. Apartem la cervesa i passem a l’anàlisi.

El matx de dissabte nit, el clàssic, promet ser un espectacle vigorós i potent com ben pocs d’altres. La diferència a la classificació obligarà el Barça de Guardiola a fer més que mai de Barça de Guardiola i davant un Madrid superior físicament sols queda que els artistes puguin als esportistes i la lírica s’imposi a la pauta, a les puntades de peu i al joc brut. Serà un partit jugat de forma desbocada, on el Madrid pot amagar cartes però el Barça ha de jugar pel boc gros.

Un partit revàlida on, ignorant el resultat, si una sola de les ratlles escrites aquests darrers anys lloant l’estil del Barça, més enllà dels resultats, els culers palpitarem si veiem l’equip que la toca, altre cop, imposant la llei del futbol a l’altre que sols fa puntades de peu. Un repte immens i preciós. Just el que necessitem.

I abans, a les quatre, seguin al sofà i mirin l’altre, de clàssic.

L’Atlético de Madrid-Barça d’handbol. Vista Alegre facturarà mitja Lliga Asobal entre els dos equips que ho han guanyat tot aquests darrers anys. Mirin el partit, sisplau. I comencin a sentir el que sentiran després. I treguin el roig i imaginin-se’ls de blanc. I comencin a xalar, tinguin cervesa a prop i, a havent dinat, iniciïn un d’aquells dissabtes d’imperdonable vista perduda televisor enllà. Gaudeixin, i que guanyin els de casa.