Vergonya handbolística

Escriu això qui ha passat vora 20 dels seus anys d’edat jugant a handbol. No ha estat mai bon jugador, més aviat s’ha espavilat i ha acabat gaudint als 26 del que és un equip social. Entrenen dos dies i no tres, van a sopar els dijous havent entrenat i els caps de setmana a sobre guanyen.

Jugar a handbol, no el fa gran. Com tants altres. Se’n recorda que quan va començar a jugar-lo –després de l’encert aquell dels Jocs Escolars en què et feien tastar diferents esports al llarg d’un any– de cop aquell esport que tots deien “janbol” amb la j d’entonació castellana es va fer famós perquè un dels seus il·lustres jugadors es casava amb la filla del senyor que surt a les monedes. Un mite, aquell basc espigat i esquerrà. Un referent i un ídol, sobretot des d’aquell dia en què –se’n recorda el jugador social– va acabar envaint la pista del Palau Blaugrana després d’aquell xut llegendari contra el Fotex Veszprem, al darrer segon. Com el gol d’Iniesta a Stamford Bridge però en “janbol”, perquè ho entenguin.

Molts anys després el jugador social va beure cervesa i va anar a un altre Palau, el de Sant Jordi, a veure la final del Mundial de l’esport que se sent seu. El va sorprendre endevinar una ombra de corrupte allà a la fila dels famosos, de lladregot, d’aprofitat, de vanitós, que s’assemblava molt a la d’aquell basc espigat i esquerrà. I es va indignar encara més quan va veure les reverències dels flamants campions a aquell home del que se sabia el que se sabia. Setmanes més tard llegeix que la mateixa Real –com no– Federación Española de Balonmano, es queixa que Eva Hache en un monòleg als Premis Goya se’n fot del mort, de qui el vetlla i del Príncep per anar a l’handbol. Diu la RFEB que Hache ataca l’handbol, i defensa tàcitament l’hereu i el Duc i els fillets de la fila VIP. I llavors un es diu que ja n’hi ha prou. Mai hauria dit que el jugador dolent i social acabaria sentint vergonya handbolística.