Una Main Round descafeïnada

Suposadament la “Main Round” (segona fase) està pensada perquè es visquin més partits emocionants i igualats entre equips potents i perquè la tria dels equips que passen a les semifinals sigui més justa. Això, però, ens ha deixat un sistema complicat de seguir, que resta emoció, suma molts partits sobrers i combinacions força incomprensibles per al gran públic. Per exemple, que Espanya hagués d’esperar un empat entre Croàcia i Alemanya per poder aspirar a lluitar per les medalles és el súmmum d’un sistema que ja no ens va enamorar gens en el recent europeu femení.

Per què no ens agrada? Doncs bàsicament el motiu principal és que, respecte els darrers mundials, aquest sistema de Main Round ens ha “robat” vuit vuitens de final i quatre quarts de final, en total 12 partits a cara o creu, potencialment apassionants. Que algun equip potent hagués pogut caure eliminada a vuitens o quarts? Doncs què hi farem, si perds no et mereixes passar a quarts de final i llestos. Com que molts cops hem criticat aspectes del futbol, crec que per una vegada és de merèixer veure com de bé funciona el sistema dels Mundials de futbol. Dos equips, dues aficions cara a cara disputant-se el passi a la següent ronda. Hi ha millor manera? Està clar que si existeix no passa per grups complicats amb “punts arrossegats” que a més carreguen innecessàriament les cames dels jugadors.

Com a exemple recordem com van anar els Quarts de Final del Mundial 2013 de Barcelona, que ens va deparar aquests enfrontaments i resultats: Rússia 27-28 Eslovènia; Espanya 28-24 Alemanya; Dinamarca 28-26 Hongria i França 23-30 Croàcia.

O els del Mundial 2015: Qatar 26-24 Alemanya; Croàcia 22-24 Polònia; Espanya 25-24 Dinamarca i Eslovènia 23-23 França.

I és que aporta a qui que un equip passi a la Main Round amb zero punts? Ho deia la cara de l'islandès Aaron Palmarsson quan li preguntaven com encarava la Main Round, i responia que creia que havien pensat més en l’organització que en els jugadors a l’hora de dissenyar el sistema de competició. I és que després de cinc partits com vols que afronti un jugador com Palmarsson una fase amb tres partits potentíssims (dos en dos dies consecutius) i passant amb el caseller a zero i sabent que les seves opcions de passar no són remotes sinó remotíssimes?

Com es menja una competició de grups que vol ser vibrant en els que els mateixos integrants d'un grup no juguen el mateix dia? Això és per exemple el que va patir Brasil, que –sabent-se encara amb opcions matemàtiques de passar– va haver d'afrontar el partit contra Espanya just després de donar la gran sorpresa contra Croàcia, però sense cap dia de descans. O el que pot passar demà la lluita per les semifinals entre Noruega i Suècia que ara mateix estan empatades a punts, però en el que els seus partits (contra Hongria i Dinamarca) no es juguen a la mateixa hora.

Tot plegat ens deixa per exemple una darrera jornada al grup d'Espanya on ja es coneixen els dos equips que passen a semifinals, i ens intenten vendre que és interessant la lluita per accedir al preolímpic. Descafeïnat és poc.